" DIÁLOGO INCESANTE ENTRO YO Y MI ALMA"

Ayuda para tus emociones. Ansiedad, tristeza, obsesión..

Espacio destinado a entender las piezas y como se conjugan entre ellas para formar mi persona y hacer que sea quien soy. En algunos momentos, esas piezas no encajan o se hacen visibles diferentes síntomas o malestares emocionales.

La Terapia se orienta al trabajo en equipo entre terapeuta y paciente, para la evaluación de la problemática, comprensión, para poder llegar el posterior proceso de cambio.

Destinado a la infancia, adolescentes y adultos.

Contacta conmigo y te responderé lo antes posible
Doctoralia

Crónicas Personales

Comparte tus emociones
Neus, ara que em paro a fer balanç sobre la teràpia en si, sóc conscient que al llarg de 3 anys m’he estat fent un dels millors regals que em podia haver fet. Això em dona una satisfacció enorme, res ha estat envà. És una sort arribar a sentir-me com em sento ara, no ho hagués dit al principi: gairebé totes les capes que tenia abans d’arribar ja estan més fora que amb mi 😉 Vaig començar a venir a teràpia per necessitat, arrel d’un mal moment vital, del qual no me n’acabava d’en sortir, ni sola ni acompanyada; i ara puc dir cada vegada més convençuda que ja estic millor del que podria esperar i que ara ja vinc a teràpia per acabar de “polir” per una banda la meva personalitat o temperament, i per l’altra la força d’anar escollint el que vull viure realment per ser jo en tots els moments i ser feliç amb el que estic triant. Mare meva el cabreig que em va agafar quan et vaig sentir dir que estava on estava perquè jo ho havia triat(!), vas dir “ potser sense ser-hi massa conscient però ho has permès i triat tu”. Aixxx que dures van ser les paraules però quanta veritat que tenien. Això és el que em feia continuar venint malgrat les confrontacions que m’has anat plantejant al llarg dels anys, deu ni do. 😉 No sé, si penso en tot aquest temps sento que ha estat com començar una gran excursió/ruta plena d’aventures: més emocionants o menys, més difícils o més fàcils, més perilloses o menys, més viscerals i més relaxades… però ple d’aventures que han anat permetent recordar i retrobar-me amb el meu jo real, que estava una mica amagat sota tanta capa. Al llarg del camí m’he anat trobant desafiaments temporals: pluja, neu, massa sol, vent, fred , precipicis davant dels quals he hagut de trobar camins alternatius amb una actitud ben enrabiada o ben trista i sense tenir el cap clar, roques que havien de ser escalades si o si encara que no en tingués ni idea i fer-ho rondinant o amb gens d’esma; fins i tot saltar des de llocs ben elevats que em feien molta por; és cert però que també han hagut trams més planers que m’han donat aire, per sort, … però tot plegat com dic: una gran aventura. I fins i tot quan em pensava que tot anava genial i que ja estava, que ja arribava al final del camí, començava a recuperar la confiança, feia ironia de tot el que m’havia passat i pensava que ja era prou valenta per aguantar-ho tot ….arribava o arriba una gran tempesta i tot es torna fosc i tot aquella actitud de felicitat sembla desaparèixer per art de màgia. Però, en el fons, no és així perquè poc a poc comença a sorgir com una força interior, oxigenada per tu encara, i et vas fixant que el camí en si ha estat i és preciós i que només se n’aprèn caminant i atrevint-te a afrontar situacions i a viure. I fins tot em puc fixar en que l’excursionista he estat jo i dir sense masses vergonyes que hi he posat molt d’esforç, perseverança, confiança, valentia, il·lusió i quan venia la gran frustració i ganes de dir fins aquí he arribat , m’aturo i ho engego tot a rodar; aleshores apareixies tu, Neus, amb la teva fermesa calmada i no sé com… rebia una frase o reflexió teva que em feia tornar a veure la claredat; i veure o intuir el camí fins i tot a través de la boira ben espessa. La ruta està plena de trams però el que sempre he de conservar és la confiança en mi mateixa i amb les persones que m’acompanyen, que en aquest camí d’ autoconeixment has estat tu, Neus. Només em queda dir-te moltíssimes gràcies per ser-hi, amb la presència, professionalitat, la confiança i la incidència calmada perquè m’has deixat caminar al meu ritme i sempre m’he sentit acompanyada. No sé com t’ho podré agrair. És tan profund que crec que només t’ho pot pagar la vida, o Déu, com diria la meva mare 😉 I ara m’acaba de venir el poema de Machado que va com anell al dit a aquesta reflexió, que no tenia massa pensada, ara entenc les paraules i només les puc assentir amb silenci.

Ana

Paciente de la terapia