planta-en-crecimiento

“Vaig agafar la decisió de venir a fer terapia degut a trencar la meva relació de parella després de 14 anys. A part de no entendre el perquè els sentiments canvien amb el temps, la ruptura va ser força rocambolesca tenint per mig una infidelitat, una persona de la feina i els fills d’aquesta…

Tot plegat una situació que mai hagués pensat viure. Però la vida ens posa davant de les coses que hem encara d’aprendre, o al menys així ho penso jo.

Van ser molts mesos de feina per entendre moltes coses de les que havien passat, però tot començava pel coneixament d’un mateix i per tenir certs canvis d’actituts envers la vida. Vam començar treballant la paciencia que podía portar-me més tranquilitat en molts moments de la meva vida.

Potser el voler-ho treballar tant em va portar a passar-me de frenada i acabar acceptant situacions que no em convenien en absolut, i vam mirar d’anar-ho posant a lloc mica en mica.

Tot això anava passant mentre intentava desfer-me del sentiment d’enamorament que tenía per la persona de la feina i que tants mals moments em va feia passar ja que em deia unes coses però els seus actes eren uns altres…en definitiva, em trobava lligat emocionalment a aquella persona i no aconseguia separar-me’n. Estava en un bucle que hagués pogut durar anys… Per sort, amb tota l’ajuda profesional que em donaven al llarg de les diferents sessions, em van fer donar-me compte que les persones son totes diferents, i que fan coses per la personalitat que tenen i que depenía només de mi si volía seguir així o no.

Una cosa tenía clarar: no era la manera en la que jo entenía l’amor i havia de reaccionar! Alguna cosa en el meu caràcter em va fer agafar forces (no sé d’on) per posar fil a l’agulla i agafar el bon camí per el meu profit mental.

En conclusió, vaig voler rebutjar tot el que em feia mal i que no m’aportava satisfacció en el meu dia a dia, per mica en mica tornar a ser feliç, tornar-me a trobar amb mí mateix.

Va ser llarg i en certs moments dolorós, però vaig desenvolupar un nou mecanisme i una nova filosofía de vida per el meu futur.

Bé, pensava que així era…i vaig iniciar una nova relació amb una nova persona, també de la feina.

Semblava que la manera d’entendre l’amor que tenía era molt similar a la meva, i que tot anava bé. Però un cop més hi havien coses en les que no pensavem igual, actituts i pensaments diferents i discutiem cada cop més. En aquest moment, durant la teràpia em vaig anar donant compte que en part discutiem perquè jo volia tenir raó en la meva manera de pensar i que l’altre persona tingués la mateixa i/o la veiés llógica, acceptant la meva manera/el meu pensament com a solució bona. Però vaig entendre que no es tracte de voler canviar a les persones, sino d’acceptar-les com son i sentir comeencaixem l’un amb l’altre d’una manera senzilla. Parlant i no discutint, mirant d’arribar a accords que convinguin a les dues parts sense imposar res, acceptant els defectes de l’altre sense que sigui un impediment per seguir fent un camí junts, en definitiva: Entendre’s, respectar-se i estimar-se!

Vaig haver de recordar un cop més que som diferents, que amb algunes persones ens podem entendre fins a certs nivells de relació però no en d’altres, i que la vida segueix. Que no hi ha cap pressa en trobar algú i que s’ha de provar sense patir, i si hi ha símptomes de que les coses no avancen com un voldria, es parlen i si no s’arriben a accords, el més fàcil és deixar-ho, i no discutir. Cadascú pel seu camí i bona sort!

Tot seguit la vida em va portar a haver-ho de posar en pràctica amb una nova persona, aquest cop de fora la feina (una lliçó més apresa). Un cop més, una persona diferent a mí, amb coses en comú però d’altres molt importants per cadascú de nosaltres molt diferents. En poc menys de 10 dies teniem unes discussions que ja anunciaven que la cosa no aniría bé. I vaig posar en práctica el que vaig aprendre previament, i vaig deixar-ho estar. No vaig seguir discutint, vaig anar passant de la persona, sent en tot moment educat i desapareixent mica en mica de la seva vida.

Curiosament la vida ens ha portat a retrobar-nos aquest nadal a casa d’una amiga en comú. Em va escriure al dia següent que li feia il.lusió veure’m, i sent educat li vaig dir que a mi també m’en feia, encara que no fòs així. Em va proposar de fer un cafè un dia i li vaig contestar que cap problema i que ja trobariem un dia. Els dies van anar passant i no vam trobar el dia…tots dos teniem coses millors a fer segurament! Jo al menys segur, i no li vaig donar cap prioritat ja que em semblava una perdúa de temps mirar de quedar amb una persona que considerava que havia sigut força maleducada amb mí quan ens vam conèixer i l’atac rebut per la seva part al pensar diferent en algunes coses. Un cop més, vaig penssar que era algú de diferent a mi amb qui em podría entendre per una amistat només. Però va ser tan curta la nostre relació que s’ha quedat en coneguda i poc més. Personalment no hi tinc res a fer amb aquesta persona ara mateix i el meu temps el vull dedicar a gent i coses que jo consideri que valen la pena.

Tot això em va portar a seguir amb la meva vida, les amistats sanes, la feina, les meves aficions i els viatges laborals. Recordo especialment el viatge a India, on confirmava que em conec bé a mi mateix per les situacions que anava a viure. Vaig decidir que seguiria coneixent noves persones a través de les aplicacions per lligar que existeixen actualment per veure si en trobava alguna amb qui em pogués entendre. I amb els dies, va aparèixer una nova persona a la meva vida. Vam començar a quedar, i enseguida semblava que tots dos teniem ganes d’iniciar una relació. Compartim aficions comunes, ens anem descobrint l’un al altre sense jutjar-nos per el nostre passat, ens acceptem i respectem sense intentar o voler fer canviar a l’altre, coincidim en voler estar junts però tenint el nostre espai, trobem activitats noves a fer conjuntament i sembla que de moment les coses avancen sense pressa, però bé. No es pot cantar victória encara, ni molt menys. Tot estar per fer encara, ja que hem de seguir coneixent-nos en moltes altres facetes i situacions del dia a dia. I el més important, recordar també que una relació és com un globus volant al aire que hem de protegir i cuidar per part del dos cada un dels nostres dies.

Paciencia, respecte, diáleg, aprendre a llegir i a deixar anar situacions i sentiments que no em convinguin per tal de trobar la meva felicitat són les coses que resaltaria del meu aprenantatge al llarg d’aquests anys de teràpia. No voler fer canviar les persones, i acostar-me a les que siguin interessants per a mi i que no em facin patir, seria la filosofía que segueixo actualment.

Veurem on em portar la vida, però mirant enrrera tot i que vaig patir molt al llarg d’aquests anys, veient com ha acabat tot, estic content d’haver passat per tot el què vaig passar. Sento que hi ha hagut una evolució força important, a millor, en la meva persona. Estic content d’haver coincidit amb una profesional que ha fet una gran feina i que m’ha donat les eines necessaries per a poder fer aquesta evolució personal.

Neus, sempre t’estaré molt agraït per tota l’ajuda que m’has donat i sempre et tindré present en els meus pensaments. Sense tu, no sé com hagués acabat tot això. Ha sigut dur, llarg, i en moments molt pesat i difícil de portar tot plegat, però crec poder dir que me’n he sortit.

Per descomptat que en cas que ho tornés a necessitar, tornaría a venir a tu. No per rès he donat sempre molt bones referencies teves a tothom. Et desitjo que la vida també et somrigui a tots els nivells, però sobretot en salut, familía i feina. Un cop més, moltíssimes gràcies per tot! 🙂 ”

S.

www.neusizaguirre.com

https://www.neusizaguirre.com/terapia_individual.html

Deja un comentario